TITAN DESERT BY GARMIN 2014


Diari de viatge de la Titan Desert 2014

03/05/2014

TITAN DESERT BY GARMIN 2014

TITAN DESERT BY GARMIN 2014

Les 3:30 de la matinada. Sona el despertador. En Burgues, que s’ha quedat a dormir a casa, ja és despert.  A les 4:15 som a Palamós, ens costa tirar però hem d’anar cap a l’aeroport, la Titan ens espera i l’avió surt molt aviat. Després d’anar recollint companys a Palamós i platja d’Aro, la furgo ja va ben plena. Arribem a l’aeroport i ens retrobem amb antics companys de la Titan, gent que veus una vegada a l’any més o menys… Ja no hi ha volta enrere, som a dalt l’avió.

Un cop arribats a Marroc, a l’aeroport de Fez, ens hem de dirigir cap a Midelt, a “només”  4 hores de bus. I quin bus! I quin plaer poder tornar estar allà, amb aquella conducció tant característica i curiosa que tenen. Havent resat a nostre senyor i a Alà (per si de cas), arribem al campament. Dinem, passem els controls pertinents i anem a rodar amb en Burgues… deu ni do que parats que anem, en una hora en prou feines fem 15km… La cosa pinta bé per demà.   

 

Etapa 1 Midelt-Midelt: 120km

Preparats, llestos i gas!! L’etapa d’avui, resumidament seria un: sortida de cavall i parada de burro… Estic molt tapat de pit, ja que durant la setmana passada em vaig constipar. L’etapa d’avui és de muntanya i pugem a gairebé 2000 metres d’altitud… Així que vaig fent. De sortida intento anar amb el grup capdavanter però ràpidament em deixen i vaig fent sol. Per darrere m’atrapen en Wolfi i en Mateu i anem fent… i ens atrapen un parell de corredors més. Ja som cinc, un bon grup per anar fent.

Però no ens entenem gaire, ningú no vol tirar, només ho  fa en David Mateu, que es marca un “etapon”. No entrava als meus plans perquè no em noto massa bé i em fa mal el coll, però decideixo ajudar-lo i tirar del grup també. Anem fent… ja hem superat la primera pujada, ens queda una mica de planer i uns 12 km més de pujada.  Tiro durant tota la pujada i anem fent  fins que al final de la pujada ara si que volen tirar… i de tant que tiren em deixen sol… només em queda un “repetxó” i ja sóc a dalt… però vaig just de forces i no puc respirar… així que paro.

M’estic 5 minuts parat i acabo de pujar a dalt caminant, on hi ha un control de pas… Em torno a aturar 5 minuts més i decideixo intentar seguir… com estic patint… porto 90km a les cames i no em trobo gens bé. No ha estat una bona decisió parar, ja que ara no hi ha manera de tornar a arrencar. Però jo ho intento. Tinc fred i tot… així que als 10 minuts de reempendre la marxa decideixo parar altra vegada a veure si em recupero. No tinc ni gana ni set, només fred. M’espatarro al mig d’unes pedres, just el costat del camí i em comencen a passar corredors, que molt amablement i preocupats em pregunten si necessito ajuda o em passa alguna cosa.

 Fins que apareix el meu àngel de la guarda, en Cristian Cofiné. Em diu que ja m’espera, que vinga, que va. Li dic que no puc, que no es preocupi, però no vol marxar sense mi. Així que, gràcies a ell, torno a pujar a la bici i anem fent xino xano. Sort d’ell, perquè si no a hores d’ara encara hi seria. Anem fent molt lentament fins que a uns 10 km de meta ens atrapa la Claudia Galicia i li dic a en Cristian que vagi amb ella per si li fa falta alguna cosa, que jo ja aniré venint. Finalment creuo la línia en 45 posició si no recordo malament, havent perdut uns 45 minuts en 30km… gairebé res.

 

Etapa 2 Midelt-Gourrama: 136km

Veient les misèries d’ahir, avui decideixo sortir a acabar, a veure si millorem la salut. Així que anem fent amb en Burgues (que ell ahir també va pillar fort) i ens enduem la càmera per fotre alguns retrats i alguna selfie. No vull passar de 160ppm per no tornar-me a ofegar, però les cames sembla que funcionen prou bé.

Anem fent i al primer avituallament ens trobem al nostre company Wolfi que l’estan atenent els metges de cursa. Té febre i no sé què més, té pinta que abandonarà. A partir d’aquí ve un descens bastant ben parit, així que obro gas i marxo sol. Me la jugo i faig una bona retallada, si no m’erro m’estalvio uns 2km. L’únic problema és que vaig sol. Però vaig fent, em noto bé.

Passo el CP2 i just passat el CP no trobo marques. Decideixo agafar una pista ample que baixa lleugerament. Li foto canya perquè pica cap avall, vaig a 35/40 km per hora. Però els km van passant i no veig cap marca… Ja en porto 3 o 4 i encara no veig res… Així que decideixo tornar enrere. M’he perdut. Em trobo a una tortuga que gairebé atropello, una metàfora del què va ser ahir la meva etapa (tortuga atropellada) i cap amunt altra vegada… De moment la Titan està pintant bé.

Amunt, amunt i a la llunyania veig altres corredors. Els atrapo i els vaig passant. M’incorporo a un grup i al poc d’estar amb ells sembla que també s’han perdut (bé, hem fet uns 200 metres en direcció oposada), allà on vaig triomfo. Reculo i agafo la pista correcte. He de tornar a passar corredors que ja he avançat. Vaig fent sense passar les pulsacions però vaig de pressa.

Els km van passant, torno a anar sol. Ara agafo una carretera asfaltada. Vaig fent km i km i torno a no veure marques. No pot ser, és com un malson. Així que, en comptes de fer com abans, freno i torno enrere, tinc la paranoia al cos i no em vull tornar a perdre. Vaig fent en contra direcció i aviat veig a la llunyania el grup amb el qual anava abans. M’agafen i els pregunto si anem bé. Em diuen que sí. Decideixo anar una estona amb ells per no tornar-me a perdre i per recuperar una mica de forces.

Arribats a una pista obro gas i marxo sol altra vegada. I anar passant penúria i anar fent arribo a meta sense parar de passar corredors, en 31a posició, amb una mitja de 21’5 km/h, la mateixa que el 20è (més o menys), Tot i anar sol gran part de l’etapa…

Quina merda. Tant d’obrir gas per res.

 

Etapa 3 Gouarrama-Boudnib 148km

Avui sí que sí. Veient que tinc cames i gas, avui he de salvar els mobles. He d’aguantar amb el grup sigui com sigui. Sortim de pressa (com sempre). Es fa una escapada de dos corredors per davant. Jo aguanto amb el grup perseguidor… ja era hora. L’etapa d’avui és molt llarga, la hidratació serà un punt clau. I de tant clau com és, em noto l’esquena molla… Sí, el camelback se m’ha rebentat…i tot just estem al km 5; hauré de fer tota l’etapa només amb 2 bidons. Sembla una broma, o que m’estiguin fent vudú. No ho sé pas, però més val agafar-s’ho bé.

Els km costen de passar però poc a poc ho fan. Ja portem més de 100 km i encara estic aguantant amb el grup. Anar menjant i dosificant la beguda. A falta de 15km per meta hi ha una pujada. Comencen a tivar i no sóc capaç d’aguantar el ritme, em quedo tallat, m’agafen uns 10 segons. A la baixada intento recuperar però no hi ha manera. El grupet ja se m’ha escapat.

Recupero un parell de posicions de gent que ja no pot més. Falten 3 km per meta i veig el campament en línia recta, però veig també que ens fan donar una volta. Així que decideixo jugar-me-la i fer un recte. De moment sembla que va bé… fins que em foto a dins un riu sec on he de baixar un penya segat d’uns 5m i tornar-lo a pujar… tot el que havia guanyat ho perdo… Imbècil. Però qui no arrisca no pisca, i creuo la meta, malgrat tot, en 14a posició, i recuperant el temps perdut el primer i segon dies de cara ala general.

 

Etapa 4 Boudnib-Erg Chebi 17+120km

Per si no fossin pocs 120km, veient els 150km d’ahir, l’organització ens regala 17km d’enllaç… Total: 137km. Els primers 17 els fem anar fent, però ens sumen 40 minuts més respecte el temps final. Un cop acabat el tram d’enllaç comencen les faves. Se surt fort, fortíssim!

Primer pas de sorra del dia i m’hi quedo encallat. Molt bé nano! El grup de davant em marxa… però no estic disposat a que això sigui així, i em poso a tirar com un condemnat. Ja frenaran, penso. Però no ho fan. Els km passen i no hi ha manera d’atrapar-los. La mare que em va parir… Quina sort. Vaig sol i tinc el grup a davant, a uns 20 segons. 10km, 20 km… 30km sol sense poder-los atrapar. En algun pas de sorra estic a punt d’agafar-los, però el cotxe dels periodistes es posa al mig i fa que no pugui contactar-hi… 35, 40, 45km…

Gairebé no he menjat ni begut res… Però cada cop són més a prop… fins que ara sí, al km 50 aconsegueixo atrapar-los. Es roda molt de pressa i he fet un gran esforç per atrapar-los… però es nota molt anar sol o acompanyat. Llàstima però, perquè el sobreesforç em passa factura, així que duro amb el grup uns 20 km i em deixen. Per sort hi ha altres corredors que també es queden i fem grupeta. Vicent Pla, Tamayo.. i anem atrapant a més gent. Un xec, en Fran Perez…

Anem fent i menjant-nos km, fins que, a 3 km per meta, no sabem on som. Ens hem perdut. No pot ser, és com un malson. Tot l’esforç altra vegada ens marxa per la borda. Ens trobem uns turistes amb tot terreny, que ens donen aigua. Estan flipant i no paren de fer-nos fotos. Els preguntem per l’hotel però no en tenen ni idea, tot i que ens diuen que no fa massa han vist el marcatge de la cursa cap a mà dreta d’on anàvem.

De cop veiem l’helicòpter de la cursa i seguim la seva direcció. Sembla que estem salvats, però el cop psicològic de veure’ns perduts ha estat molt fort. Només vull arribar i descansar. Ha estat horrible. Marxo sol i creuo la meta en 9a posició, a uns 13 minuts del primer classificat… Tot i això, gràcies a la “bona” etapa d’ahir i avui, baixo fins a la 22a posició a la general final.

 

Etapa 5 Erg Chebi-Merzouga 112km

L’esforç que vaig fer ahir va ser considerable. En acabat de sopar ja em notava que la panxa no funcionava del tot bé. Intento dormir i no hi ha manera. La panxa no em deixa. Deuen ser les 12, m’aixeco de cop i intento anar al lavabo. Estic ben marejat, em poso a caminar perquè noto que vomitaré… Però no tinc temps d’arribar-hi. Vomito al mig del passadís de les haimes… Un parell de companys m’ajuden i arribo al lavabo. Criden els metges de cursa que venen a visitar-me in situ. Se m’emporten cap a l’hospital de campanya. Em tenen allà una estona, em punxen Pimperan. Tinc febre. Em passo el què resta de nit amb diarrees i intentant dormir.

Evidentment demà no sortiré, el cos així m’ho demana. Així que res, la Titan s’ha acabat per mi. Va començar malament i va acabar pitjor encara. Però no passa res, perquè ens ho hem passat molt bé i quan hem pogut, hem donat la cara.

Vull donar les gràcies al meu equip, Bicis Esteve, per donar-me l’oportunitat d’anar, per tercera vegada, en una cursa tant dura i especial. L’ambient durant tota la cursa ha estat genial, hem fet nous amics i hem passat molt bones estones plegats. L’any que ve potser no, però haurem de repetir per treure’ns l’espina. Fins a la pròxima i gràcies per preocupar-vos, interessar-vos i donar-me ànims.